diumenge, 23 d’agost de 2009

Retòrica, secció “Còniques”



Circonferència: Senyores, senyors, és un veritable plaer trobar-me davant d’un auditori tan selecte. No sé si seré l’orador més adequat per parlar del tema, encara que la prestigiosa societat que m’ha convidat sembla opinar el contrari. Intentaré fer-ho el millor possible i apel·lo per endavant a la seva benevolència. En tot cas, i no és clixé, els prometo que seré breu.

La circumferència. Quin compromís! Què podré dir jo de nou d’aquesta corba plana, ben coneguda des dels principis de la humanitat? De petits, així que comencem a dominar els misteris del llapis i el paper, fascinats per la seva simplicitat, qui no ha intentat traçar-ne una? Esclar que els bunyols temptatius dels infants poc tenen a veure amb l’objecte ideal que ens ocupa; però ni tan sols els adults més destres poden gosar imitar la senzilla i sublim harmonia d’aquest concepte geomètric en el qual els grecs hi llegiren una imatge de la perfecció.

Sublimitat, completesa, perfecció; paraules aclaparadores, sí, que ens fan oblidar que es tracta d’una corba de definició ben humil. El conjunt de punts que equidisten d’un altre punt, al qual anomenem centre. Res més.

La podríem definir també com una secció cònica o mitjançant la seva equació quadràtica, podríem disseccionar-la en arcs per afegir-hi cordes i fletxes, relacionar-la amb tangents i secants, creuar-la amb radis i diàmetres, generalitzar el concepte a dimensions superiors a 2, oferir la fórmula de la seva longitud, amb excursió a π inclosa, parlar del cercle, el seu germà entranyable (si em permeten la broma), i com aquest ha tingut molt més d’èxit en el llenguatge col·loquial, podríem citar la roda, l’anell, l’òrbita, el circ, la sínia, el cèrcol, la sardana, Stonehenge, l’etern retorn, l’ourobouros i la mare del lluç. Sí, podríem fer tot això; però estaríem afegint res de vital a un concepte que tots tenim tan clar? Seria tasca vana, inútil esforç. Millor serà callar i deixar les coses així. Moltes gràcies.

Alguna pregunta?

Perdó, què diu, que no m’ha entès? Amb molt de gust ho repeteixo: senyores, senyors, és un veritable plaer trobar-me...


El·lipsi: suma constant de distància a 2 punts.


Hipèrbole: magnificent corba plana, veritable Glòria de la Matemàtica!, engendrada en seccionar l’epiteli d’un con per un pla paral·lel al seu eix, els punts del qual arc gaudeixen tots de la meravellosa propietat que la diferència de llurs allunyaments a dos punts fixos és sorprenentment inamovible. Apol·loni de Perge sigui lloat!


Paràbola: heus ací que un home sortí a fer un tomb, però s’aturà a la porta de casa, indecís del camí a prendre. A la seva dreta s’alçava un castanyer d’Índies d’ombra fresca i acollidora, que semblava convidar-lo a endinsar-se pel feréstec bosc proper. Però unes passes més enllà discorria, recta, la carretera comarcal amb les seves voreres anivellades i la possibilitat de trobar-hi algun conegut. Incapaç d’escollir entre les dues opcions, buscà un compromís entre natura i civilització. Es digué, faré el camí de tal manera que la distància que em separi de l’asfalt sigui sempre la mateixa que la que m’allunyi de l’arbre. I així ho va fer, i molt bona passejada que va tenir.

Perquè veritat és que, qui defuig els extrems i adopta una postura equànime davant els afers de la vida, recollirà els fruits de la gaubança i la pau de l’esperit.

2 comentaris: