©santacrewsgirl
Potser estem tan imbuïts de la noció que el català és una llengua perseguida, que hi veiem amenaces pertot arreu. Però el cert és que sovint se’l maltracta fins a límits impropis, àdhuc d’aquest disseccionari. Com que es tracta d’una llengua subsidiària, l’utilitzarem només si no queda altre remei, perquè la normativa ho exigeix (la normativa?, ha, ha) o l’esperit comercial ho aconsella (sí, aquest és un motiu ben lícit).
Per fortuna dels que es volen implicar amb això de les llengües forasteres el mínim possible, des dels temps d’internet hi ha a l’abast de tothom uns programes de traducció molt eficaços que proporcionen versions tan impol·lutes com hilarants. Hi ha dies que em fa l’efecte que el seu ús ha esdevingut universal, perquè tot el que llegeixo (suposadament) en català sembla haver estat escrit per un extraterrestre no gaire espavilat.
[Per cert, algú sap com es fabriquen les dues versions de “El Periódico”? Tothom escriu en castellà i després les formiguetes traductores ho transvasen? O bé cadascú escriu com li rota i després viatgen lingüísticament en ambdues direccions? I perdoneu l’off-topic.]
Aquesta sensació de llengua subsidiària m’atacà a la jugular el dia que en una d’aquestes escasses pàgines que “La Vanguardia” es molesta en publicar en català va aparèixer l’improbable carrer d’Enric Granats. Joiell de la música catalana, I presume.
El dissabte, en tertúlia amb els meus germans, em comentaren que havien vist a algun Caprabo/Eroski l’anunci d’una campanya dels vins de Roda (molt adequats per escapar als controls d’alcoholèmia).
Però la perla anecdòtica se l’endugué una tasca de la Vall d’Aran. En el seu menú de tapes oferien una cosa anomenada “durícies”. Per si algú no ha entès encara la broma, es tractava de “callos”.
